Etiquetes

, , ,

 

Tots coneixem algú que odia Pep Guardiola. No és el meu cas, però m’interessen les excepcions i en l’entorn blaugrana considerar-se antiguardiolista, o simplement trobar-li algun defecte i explicar-lo públicament, ho és. Si agafem el futbol com una metàfora de la societat -que sublima la pulsió bel·licosa, per exemple- i no només com un esport en què vint-i-dos milionaris corren al voltant d’una pilota, els seus protagonistes representen molt més que les seves cames. Així, Guardiola és vist com el súmmum de l’entrenador-ciutadà. Enlloc de primar els resultats, Guardiola posa per davant la pròpia concepció del joc (de la vida?), i aquest mètode li funciona per aconseguir bons resultats. A més, és guapo, parla bé, transmet la seva filosofia, que beu de la tradició (sí, el futbol també té història i Guardiola l’ha estudiat a fons) i utilitza el ressó mediàtic per donar impuls a iniciatives cíviques lloables.

Dit això, resulta lògic qu’els seguidors i fins i tot persones qu’en general passen del futbol tinguin una debilitat pel “noi de Santpedor”. Centrem-nos, doncs, en allò que sembla més difícil, odiar-lo. Per començar, hi ha una repulsió estètica. Ja de jugador, Guardiola va fer de model de passarel·la de Toni Miró. Lluís Llach i Miquel Martí i Pol van ser els seus mentors intel·lectuals i és amic de David Trueba. Tals referents, en un futbolista, denoten una tendència pedantesca que passaria desapercebuda si no fos un personatge públic. Hi ha, després, tota la qüestió del futbol. Encara que sembli incomprensible, molts aficionats s’avorreixen veient el barça, el troben massa mecànic. Aquest és un factor menor, però si s’ajunta amb el tracte que ha donat a jugadors com Bojan i Eto’o, el posat de franciscà i el seu discurs monòton, ens dóna un conjunt de raons plausible.

Enfront dels elogis constants de la premsa i dels periodistes, enfront de la baba que segrega la massa barcelonista, la resistència ens adverteix que Guardiola només és un entrenador de futbol, que no ha descobert la penicil·lina. Digueu-me ingenu, però penso que l’antiguardiolisme és una defensa legítima que aixeca un mur contra la creença que les qualitats de Guardiola són rares. D’altra banda, amb ell la imatge qu’ens retorna el futbol professional és més neta, sana i justa del qu’es mereix i, a la inversa, costa trobar gent tan ben vestida, educada i perspicaç entre els nostres amics i coneguts. Clar qu’els nostres amics cobren una mica menys de 10 milions d’euros, però segur que això no hi té res a veure.

Advertisements