Victòria o caos

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Victòria o caos

Anuncis

Respecte

Etiquetes

, , , , ,

L’única vegada que vaig anar a la Patum els autòctons, mentre em trobava enmig d’una mena de melé, em feren saber que els pixapins inexperts no érem benvinguts. Són molt seus, els berguedans. Conscient d’això, atemorit, Bruce Springsteen els ha cedit els drets d’una cançó. Qui fos berguedà. Tenen una alcaldessa que val un imperi. La Montse Venturós ho va dir molt clar: “Em dec al poble i no a cap jutjat o tribunal espanyol”. Encara que molts comentaristes s’han afanyat a dir que la realitat de Berga no és extensiva a Catalunya, l’actitud de Venturós sí que es pot exportar arreu.

Des de les eleccions del 27 de setembre ens hem cansat de sentir que “s’ha d’eixamplar la base social de l’independentisme”. De vegades sembla que això vulgui dir que s’han d’explicar una vegada i una altra les raons de la independència. Jo crec que és fàcil d’entendre que algú lluiti per la seva llibertat. El que és més difícil és pensar que pots convèncer algú si no et jugues res per a aconseguir-la. Sovint fa l’efecte que això d’eixamplar la base social és una excusa. També sembla que els independentistes haguem de demanar perdó per ser-ho, com si arrosseguéssim una culpa d’origen que ens fes anar amb peus de plom.

Jo em pregunto fins a quin punt hem de mirar de convèncer aquells que s’encenen per un manifest lingüístic i en canvi passen de puntetes per les relacions amb l’extrema dreta de Societat Civil Catalana. El sol fet de posar les dues coses al mateix nivell ja és un insult. Només cal imaginar que Òmnium fes un acte a la universitat Abat Oliba i, davant d’una rebuda hostil per part de l’alumnat, aparegués una columna de caps rapats en la seva defensa. Ja veig a Rabell, sempre a punt de fer el rotet, demanant explicacions al president Puigdemont.

El que vull dir és que potser ja n’hi ha prou de justificar-se. Que ens estiguin dient tot el sant dia que som nazis, identitaris i nacionalistes té els seus efectes, no hi ha dubte. Recordo quan Pablo Iglesias va apel·lar a la pàtria. “Ser patriota és defensar el dret a decidir sobre totes les coses i defensar els serveis públics”, digué. Si algú de la CUP o d’Esquerra digués el mateix sobre la pàtria catalana, se’l menjarien. Les comparacions amb la Lega Nord i el Front Nacional arribarien volant, amb la mateixa velocitat que Iglesias i Herrera van acordar presentar-se junts a les eleccions de setembre.

La pedagogia que ens fa falta és la de Montse Venturós. Es tracta de lluitar per un principi de justícia i no moure’s d’allà. Hi ha moltes maneres de fer-ho. El vicepresident Junqueras, per exemple, podria ignorar la reducció de dèficit que demana el ministre Montoro. Hem d’estar disposats a pagar un preu, sigui la inhabilitació, la reputació, la carrera, etcètera. El que no pot ser és que la independència sigui la manera que tenen alguns per preservar la paga o per escalar posicions dins de la seva organització. No podem convèncer tothom de les bondats de la nostra causa, però hem de demostrar que com a mínim ens mereixem el seu respecte.

Riure

Etiquetes

, , , , ,

Ja que l’afer Empar Moliner ha tornat a posar sobre la taula la qüestió dels límits de l’humor aprofito per expressar la meva opinió: l’humor no té límits. Un exemple: la Marta Ribas, d’Iniciativa per Catalunya, fa unes setmanes proclamà que guanyarien les properes eleccions autonòmiques. La vida és un barret de rialles. Com s’explica si no que el ministeri de cultura francès li atorgui el seu màxim guardó a Isabel Coixet? No sé si existeix alguna cosa com ara la Soga d’Or al director més depriment. Tindria el meu vot assegurat.

Tot i que fer riure és dificilíssim en qualsevol de les seves variants, només n’hi ha una que és perillosa. Alemanya jutjarà l’humorista Jan Böhmermann per ultratge al president turc Recep Tayyip Erdogan. Hi ha còmics que emprenyen el poder perquè entre conya i conya despullen la veritat. Bill Hicks, un mestre del gènere, ho expressava així: “L’humor és una espasa de doble tall; d’una banda ningú et pren seriosament perquè ets un humorista i tot és broma però d’altra banda no és cap broma – sóc totalment seriós respecte el que dic encara que pensin que faig conya”. Al contrari que allò de la Marta Ribas: fa gràcia tot i que ella ho deia seriosament.

Si fer riure costa tant és perquè consisteix en sacsejar els llocs comuns sense sortir d’un imaginari reconeixible. Allò que fa riure són les situacions conegudes vistes amb ulls nous. Dit això, hi ha molts tipus d’humor i es podrien classificar, com les drogues, en dos grans grups. L’humor tou tindria a veure amb les imitacions i la pallassada -sigui dit amb tot el respecte. L’humor dur seria aquell que trasbalsa, que fa riure i pensar alhora. “El riure més fèrtil és aquell, deia Hicks, que riu de coses de les quals la gent normalment no riuria”. Aquest riure és una poderosa arma contra els abusos, afegeixo.

Com que més aviat anem escassos d’humoristes, sobretot de l’ala dura, la meva recomanació per aquest Sant Jordi és el segon llibre de Valero Sanmartí, “Los del Sud us matarem a tots” (Males Herbes, 2016), una barreja de Mad Max i Torrente en què l’autor escarneix la jerarquia catalana. Pel meu gust se centra massa en l’establishment cultural, que al cap i a la fi és irrisori, i massa poc en les famílies de Sarrià-Sant Gervasi. Tot i així, Valero Sanmartí és un exemple de destrucció creativa que val la pena llegir, si més no fins que publiquin el llibre d’humor definitiu: un recull d’acudits post-calçotada de Lluís Rabell.

Distraccions

Etiquetes

, , ,

Hi ha un vell d’esquena corbada que cada matí s’espera al xamfrà del carrer Constança amb Travessera de les Corts. Em va costar descobrir què esperava, aquell vell. Sóc jo. Palplantat mentre fuma un cigarro, el dia es desperta davant seu. Sóc jo i els pares que porten els nens a l’escola i els escombriaires que deixen el carrer impol·lut. Quan me’l creuo se’m queda mirant amb un mig somriure que amb gust li esborraria de la cara si no fos que vaig tard i tot fa pensar que l’home, prop dels vuitanta, em deixaria en ridícul.

Som herois de la impostura, pensava mentre el vell es fotia del meu caminar apressat. En diuen postureig, com de les modes en diuen tendències. Però és la impostura qui mana. Durant aquests dies la impostura és fer-se l’entès en elusió fiscal. Fins i tot, indignar-se d’una revolada com si els bufets d’advocats fossin una novetat de primavera. Panamà amunt i avall. La impostura és una necessitat feta virtut. Sense impostura, la inseguretat es veuria massa. Les indecisions es tapen amb la impostura, la forma moderna de la comunicació.

Hom s’acostuma a l’aire de superioritat del vell de la cantonada. Atret per la seva parsimònia, m’he reconciliat amb el futbol. Sembla que no hi tingui res a veure, però sí. Abans llegia tota la premsa esportiva, mirava tots els resums i escoltava totes les tertúlies. Em vaig avorrir tant que deixí de mirar-lo. Finalment, m’he quedat amb el partit i les converses que veure’l genera. L’esport nu és com el brogit de la ciutat engegant-se, un mecanisme perfecte. Res de pirotècnia. Un peu colpejant la pilota, el xerric dels frens. Sons en brut.

Aquell vell em tira el fum com si sabés que he deixat de fumar. El malparit, m’ha costat de veure-ho, és un savi. En té prou de posar-se a un racó i copsar com es desvetlla el seu barri. La casa li deu caure a sobre, o potser no. Tant li fa. Cada matí es desperta i es col·loca a la mateixa cantonada, s’encén un cigarro i observa. Cada dia s’ocupa de les distraccions terrenals i prescindeix de les transitòries. La divisa no expressada del seu examen diari és que no hi ha res menys actual que l’actualitat. El paio és un geni.

És amic meu

Etiquetes

, , ,

Les dimensions del país -allò que diu la cançó de Lluís Llach- són un inconvenient per moltes raons. Tothom té molts amics. Les distàncies són reduïdes. En qualsevol conversa, en el moment que et refereixes en termes poc elogiosos a un tercer que no hi és present, sempre salta un dels interlocutors que diu “és amic meu”. Funciona com un alto. En pocs dies de diferència m’hi he trobat dos cops. Immediatament la conversa decau. Hauria hagut de respondre que l’amistat que es professen no converteix el seu amic en un ésser lliure d’imperfeccions. De cop només es podia parlar del Barça i del temps.

Tot plegat és un malentès. La comprensió del caràcter i de les peculiaritats dels humans que ens envolten és una mostra d’estima. Hom pensa que hi ha una voluntat feridora en destacar, un moment donat, tal o qual defecte. Si, per exemple, dic que a aquell d’allà se’l menja l’ego, de seguida hi veuran un atac. Però a qui no se l’ha menjat l’ego alguna vegada? Es tracta de copsar els estats d’ànim, una vibració que difícilment té continuïtat en el temps. Ja ho sé, que no és un monstre egocèntric. Només dic que s’estima moltíssim. Per sobre de la mitjana.

El cansament que tot això produeix és gran. Les explicacions s’han d’allargar. Les discussions perden el tremp en petites foteses que les encallen. Es fa difícil explicar una idea sense treure a la llum els errors que un o altre ha comès inexorablement per tirar-la endavant. La vida, com deia Cruyff sobre el futbol, és un esport que domina qui menys errors comet. Els errors en són, per tant, la matèria primigènia. S’han d’engaltar, els propis i els aliens. Hem de ballar amb els errors, fotre’ns-en, emborratxar-nos junts. Sobretot fotre’ns-en.

És honorable defensar els teus amics. Segurament no hi ha res de més honorable. Que sigui, però, per una causa que ho mereixi. Deixa fluir la conversa. No vivim dins d’un plató de Telecinco. Boxeja amb arguments, honestament. No converteixis un comentari en una injúria ni utilitzis l’amistat com a escut. La confiança de donar per descomptat el respecte mutu reportaria un guany qualitatiu. La polèmica brollaria com a mostra de nervi, de tensió. Potser seria precipitat dir que el país s’engrandiria, però com a mínim ja no seria tan petit com per veure el campanar veí.